El salt d’alçada és una de les proves que més ha progressat en la història de l’atletisme. En els salts verticals, els saltadors han de superar un llistó a una alçada determinada i tenen tres intents per fer-ho. Si el llistó cau a terra, el salt és nul. Si no es supera en tres intents, es comptabilitza com a marca la darrera alçada superada. Es va superant el llistó fins que cap dels atletes aconsegueix superar-lo. Guanya la competició qui salta més alt.
Veiem ara el salt de fosbury, el més utilitzat actualment. Com en qualsevol altre salt atlètic, i per facilitar el seu estudi, podem dividir el salt en quatre fases:
1) Cursa d’impuls: Aquesta fase es perllonga des del moment en què l’atleta es posa en moviment en direcció al saltòmetre fins a l’instant anterior que el peu de batuda inicia el contacte amb el terra. Els objectius de la carrera d’impuls són aconseguir una velocitat de carrera òptima i preparar la fase culminant del salt que és la batuda. Per tant, la forma, la tècnica d’execució, el nombre de passos, la seva longitud i el ritme de la carrera es realitzen en funció de l’assoliment d’aquests objectius. En la pràctica, el model de carrera més utilitzat és el denominat en “J”. Comparant aquest tipus de cursa amb una altra totalment corba, pot aconseguir-se major velocitat i definir-se millor la forma i l’amplitud del pas. La cursa d’impuls es caracteritza per ser progressivament accelerada.
2) Batuda: comprèn les accions que van des del final de la fase anterior fins al moment en què l’atleta perd contacte amb el terra. L’objectiu de la batuda és coordinar les forces internes i externes per aconseguir la màxima velocitat vertical de sortida i generar les condicions que permetin el franqueig del llistó. La cama de batuda fa contacte amb el terra gairebé estesa de forma molt dinàmica col•locant-se el peu en la major part dels atletes, per la part externa del taló (peu en supinació) i passant ràpidament a planta i abandonarà el terra pel dit gros. A partir del contacte, la cama inicia l’amortiguació aconseguint el genoll una flexió òptima individual de treball per a la musculatura de salt, mentre que la cama lliure (dreta) passa ràpidament flexionada endevant-amunt. La pelvis, col•locada en retroversió, no ha d’enfonsar-se.
3) Vol-franqueig: Aquesta fase inclou la superació del llistó i finalitza en l’instant en què l’atleta fa contacte amb el matalàs. L’atleta abandona el terra mantenint la posició final de la batuda amb la cama de recolzament estesa i la lliure flexionada. El tronc presenta en aquest moment una inclinació lateral cap al llistó i una inclinació cap a enrere, ambdues respecte a la vertical.
4) Aterratge: L`atleta fa contacte amb el matalàs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada