4. SALT DE LLARGADA

El salt de llargada és una de les especialitats més naturals i tècnicament més simple dels concursos de l’Atletisme, on els esportistes no tenen la complicació afegida de cap artefacte.

El salt de llargada pot dividir-se en les següents fases:
1) Cursa d’impuls: l`atleta comença a córrer direcció a la taula de batuda per realitzar el salt. Els objectius de la cursa d’impuls són l’assoliment de la màxima velocitat i preparar la fase de batuda aproximant l’atleta amb precisió a la taula. Com en tots els salts (excepte en el salt d’alçada), la velocitat de cursa és un factor determinant del rendiment i, en relació a ella, la tècnica del saltador no difereix molt de la del velocista donat que en definitiva del que es tracta en ambdós casos és d’anar ràpid.
2) Batuda: L’objectiu de la batuda és generar la velocitat vertical necessària minimitzant la pèrdua de velocitat horitzontal. En el contacte, l’atleta amb el tronc erecte o lleugerament inclinat cap enrere, posiciona ràpidament el peu de batuda sobre tota la planta, amb la cama de batuda gairebé estesa i fa un recolzament ràpid i actiu del peu amb escassa utilització del taló. En aquesta fase també intervenen activament la cama lliure, els braços i espatlles com si es tractés d’un moviment de tisores. Cal cuidar que la vista no estigui dirigida a la taula, sinó que el cap estigui lleugerament inclinat cap enrere.
3) Vol: En l’instant en que l’atleta abandona el terra, la trajectòria parabòlica del seu centro de masses ha restat fixada i res pot modificar-la. Tanmateix, si pot modificar la posició de parts del seu cos. Així, els moviments de braços i cames són importants per mantenir l’equilibri durant aquesta fase i, sobretot, per preparar la següent d’aterratge, on una mala tècnica li pot fer perdre distància de salt.
4) Aterratge: L’objectiu de l’aterratge és permetre utilitzar la paràbola teòrica de vol el més completament possible. Per assolir això, els peus han de situar-se a una bona distància horitzontal dels malucs i permetre que el centre de masses (o malucs) estigui el més baix possible a l’ inici del contacte de l’atleta amb la sorra. Hi ha una infinitat de possibilitats de posició d’aterratge, però, la més òptima es aquella que presenta els malucs completament flexionats, el tronc ben inclinat cap endavant sobre las cames i els braços estesos braços per darrera del tronc. Immediatament després del contacte amb la sorra, l’atleta ha de flexionar els genolls i portar la pelvis cap endavant. D’aquesta forma, el tronc s’estén lleugerament i permetent a ambdós braços oscil•lar cap endavant. La majoria de saltadors acaben en la sorra de costat per tal d’evitar la reducció de la distància de salt que representaria caure cap enrere.