8. EL DOPATGE

El dopatge, és l'administració a una persona sana, o la utilització per ella mateixa, de substàncies estranyes a l'organisme o de substàncies fisiològiques en quantitats incrementades o per vies anormals, tenint com a única finalitat, augmentar artificialment i de manera il•legal el rendiment d'aquestes persones.

Actualment, l'acte de dopar-se, ja no és, excepte en alguns casos, l'acte aïllat d'un esportista el dia de la competició. Ara, molts equips ho practiquen d'una manera sistemàtica i organitzada.
L'excés de comercialització que està patint l'esport és la causa principal de l'augment dels casos de dopatge. La recent explotació dels drets de televisió i el fet que certs patrocinadors concedeixen retribucions als esportistes en funció de les medalles obtingudes fan que, aquests pateixin una forta pressió psicològica, sent els atletes joves els més perjudicats.

El doping a més de perjudicar seriosament la salut dels esportistes està en contra d'un dels principis fonamentals de l'esport que és el de la competència justa i equitativa i per això el Comitè Olímpic Internacional i les Federacions esportives internacionals han prohibit l'ús de substàncies dopants, que  s'ha fet explícita en la llei de cultura física.
Els controls de dopatge es realitzen en la majoria de les grans competicions internacionals i cada cop amb més freqüència. Els reglaments de control d'ús de substàncies dopants varia en funció de l'esport i la selecció d'un esportista per a ser controlat pot estar feta seguint diferents criteris.
Quan es vol fer un control de dopatge a un atleta després d'una competició, se li pren:
• Una mostra d'orina just al moment d'acabar aquesta i es precinta en presencia de l'esportista i d'un acompanyant autoritzat.
• Un anàlisi de sang
• Un anàlisi de cabell.

 Un resultat positiu en un test de dopatge significa la desqualificació i, de vegades també, una sanció.

En aquest enllaç podeu llegir sobre l`últim cas de dopatge a l`atletisme espanyol.

http://cat.elpais.com/cat/2015/11/19/deportes/1447948186_290675.html

7. LLANÇAMENT DE JAVELINA

El llançament de javelina, una de les proves més espectaculars de l’Atletisme, és la única del Sector de Llançaments que presenta, com els salts, una cursa d’impuls.

L’agafada de la javelina té com objectiu subjectar l’artefacte ferm i còmodament durant la cursa d’ impuls i per a l’òptima descàrrega. Aquesta agafada pot ser de tres tipus:
a) Agafada americana: els tous dels dits polze i índex recolzats forts en la part posterior del cordatge. És l’agafada més utilitzada.

b) Agafada finlandesa: els tous dels dits polze i el dit del mig recolzats forts en la part posterior del cordatge. El dit índex i relaxat sobre la javelina i generalment apuntant fins la cua.
c) Agafada trinxada: la javelina col•locada entre els dits s índex i el del mig que es recolzen forts sobre la vora posterior del cordatge. En l’actualitat, aquesta agafada es molt poc utilitzada.
Les tres tipus d’agafada tenen en comú que la javelina es recolza diagonalment en la mà. En el transport, la mà que subjecta ha d’estar relaxada i amb el palmell cap amunt i l’avantbraç paral•lel a la javelina.

FASES
1) Cursa preparatòria: L’objectiu de la cursa preparatòria és accelerar al sistema atleta-javelina fins la velocitat òptima. En la pràctica, la longitud, la forma, el ritme i la velocitat de la cursa varia molt d’un atleta a un altre, per la majoria dels llançadors d’alt nivell presenten las següents característiques:
- Es tracta d’ una carrera en acceleració, controlada i rítmica de 8 a 10 passes.
- La majoria dels atletes corre de metatars, el que facilita una rapidesa i un dinamisme majors en les fases posteriors.
-La javelina es transporta sobre l’espatlla gairebé horitzontal al terra. La punta de l’artefacte a l’alçada del front. El cos de l’atleta pràcticament vertical, mirant al front. El colze dret “obert” en el plànol de les espatlles. El braç esquerra una mica “obert” i oscil•lant de forma natural al ritme dels recolzaments.

2) Cursa acíclica o passes especials: Les passes especials tenen com a objectiu assolir les condicions biomecàniques òptimes de col•locació tant de la javelina como del cos per a la descàrrega final. Després d’assolir una segona referència, l’atleta inicia les passes especials que poden ser de quatre a set; figurant el ritme de cinc passes el més freqüent entre els atletes d’alt nivell.
El ritme de cinc passes comprèn:
a) La col•locació de la javelina,
b) El pas d’impuls o encreuat.
c) La fase de llançament o descàrrega.

3) Fase de llançament: Amb l’arribada del preu dret al terra, s’inicia la fase de llançament en la que poden distingir-se tres parts claus:

• La transició: L’objectiu de la transició es transferir velocitat des de les cames al tronc.
• La posició de força: L’objectiu de la posició de força (ode bloqueig) és transferir la velocitat des del tronc a l’espatlla i braç llançadors.
• El moviment final del braç: L’objectiu d’aquest moviment és transferir la velocitat des de l’espatlla i el braç del costat dret a la javelina.

4) La fase de recuperació: alliberada la javelina, l’atleta la segueix amb la vista durant unes fraccions de segon, però des de que la cama dreta sobrepassa a l’esquerra, només ha de preocupar-se de la línia límit marcada en el terra i on col•loca el peu dret. Segons el reglament, el llançament no ha finalitzat fins que l’atleta no ha sortit de l’àrea d’impuls, després del contacte de la javelina amb el terra.

6. LLANÇAMENT DE PES

Els llançaments són concursos i consisteixen a llançar un objecte (pes, martell, javelina o disc) tan lluny com es pugui. Els llançadors són atletes corpulents, amb molta força explosiva, una gran velocitat d’execució i molt bona coordinació.

Els llançaments consten de quatre fases: agafada, desplaçament, llançament i final. Cada especialitat té una tècnica pròpia, però, en general, la fase d’agafada és la que subjectem i preparem l’objecte per iniciar el desplaçament, la fase de desplaçament consisteix a preparar el llançament incrementant la velocitat de l’objecte, i la de llançament a transmetre a l’objecte l’energia acumulada en l’impuls, de manera que surti projectat i caigui el més lluny possible. I finalment la fase final al llançament, en què l’atleta intenta reequilibrar-se i no sortir d ela zona de llançament.

Llançament de pes.

Consisteix a llançar una bola de metall de 7 kg i 260gr a la prova masculina i de 4 kg a la femenina.  Es fa des d’un cercle de 2,135 mts de diàmetre encarat cap a la zona de llançament. Els atletes realitzen tres llançaments des d’una zona determinada, més enllà de la qual no poden passar, i, si no es considera nul cap llançament, es compta la distància més llarga aconseguida en els tres intents. Els vuit millors llançadors d’aquesta fase del concurs tornen a tenir tres intents per millorar la marca anterior.

Pel que fa a la tècnica, a la fase d’impuls destaca la posició inicial , sempre d’esquena a la direcció del llançament, amb el pes del cos sobre una cama, i la bola agafada amb els dits i el palmell, i en contacte amb la cara. S’inicia el moviment d’impuls amb un canvi de pes cap a l’altra cama i amb un moviment en cadena de rotació de malucs, cintura i muscle, i extensió del braç, que ha de formar amb el terra un angle d’uns 40º. Així es transmet tota l’energia al llançament.

5. SALT D’ALÇADA

El salt d’alçada és una de les proves que més ha progressat en la història de l’atletisme. En els salts verticals, els saltadors han de superar un llistó a una alçada determinada i tenen tres intents per fer-ho. Si el llistó cau a terra, el salt és nul. Si no es supera en tres intents, es comptabilitza com a marca la darrera alçada superada. Es va superant el llistó fins que cap dels atletes aconsegueix superar-lo. Guanya la competició qui salta més alt. 

Veiem ara el salt de fosbury, el més utilitzat actualment. Com en qualsevol altre salt atlètic, i per facilitar el seu estudi, podem dividir el salt en quatre fases:

1) Cursa d’impuls: Aquesta fase es perllonga des del moment en què l’atleta es posa en moviment en direcció al saltòmetre fins a l’instant anterior que el peu de batuda inicia el contacte amb el terra. Els objectius de la carrera d’impuls són aconseguir una velocitat de carrera òptima i preparar la fase culminant del salt que és la batuda. Per tant, la forma, la tècnica d’execució, el nombre de passos, la seva longitud i el ritme de la carrera es realitzen en funció de l’assoliment d’aquests objectius. En la pràctica, el model de carrera més utilitzat és el denominat en “J”. Comparant aquest tipus de cursa amb una altra totalment corba, pot aconseguir-se major velocitat i definir-se millor la forma i l’amplitud del pas. La cursa d’impuls es caracteritza per ser progressivament accelerada.

 2) Batuda: comprèn les accions que van des del final de la fase anterior fins al moment en què l’atleta perd contacte amb el terra. L’objectiu de la batuda és coordinar les forces internes i externes per aconseguir la màxima velocitat vertical de sortida i generar les condicions que permetin el franqueig del llistó. La cama de batuda fa contacte amb el terra gairebé estesa de forma molt dinàmica col•locant-se el peu en la major part dels atletes, per la part externa del taló (peu en supinació) i passant ràpidament a planta i abandonarà el terra pel dit gros. A partir del contacte, la cama inicia l’amortiguació aconseguint el genoll una flexió òptima individual de treball per a la musculatura de salt, mentre que la cama lliure (dreta) passa ràpidament flexionada endevant-amunt. La pelvis, col•locada en retroversió, no ha d’enfonsar-se.

3) Vol-franqueig: Aquesta fase inclou la superació del llistó i finalitza en l’instant en què l’atleta fa contacte amb el matalàs. L’atleta abandona el terra mantenint la posició final de la batuda amb la cama de recolzament estesa i la lliure flexionada. El tronc presenta en aquest moment una inclinació lateral cap al llistó i una inclinació cap a enrere, ambdues respecte a la vertical.

4) Aterratge: L`atleta fa contacte amb el matalàs.

4. SALT DE LLARGADA

El salt de llargada és una de les especialitats més naturals i tècnicament més simple dels concursos de l’Atletisme, on els esportistes no tenen la complicació afegida de cap artefacte.

El salt de llargada pot dividir-se en les següents fases:
1) Cursa d’impuls: l`atleta comença a córrer direcció a la taula de batuda per realitzar el salt. Els objectius de la cursa d’impuls són l’assoliment de la màxima velocitat i preparar la fase de batuda aproximant l’atleta amb precisió a la taula. Com en tots els salts (excepte en el salt d’alçada), la velocitat de cursa és un factor determinant del rendiment i, en relació a ella, la tècnica del saltador no difereix molt de la del velocista donat que en definitiva del que es tracta en ambdós casos és d’anar ràpid.
2) Batuda: L’objectiu de la batuda és generar la velocitat vertical necessària minimitzant la pèrdua de velocitat horitzontal. En el contacte, l’atleta amb el tronc erecte o lleugerament inclinat cap enrere, posiciona ràpidament el peu de batuda sobre tota la planta, amb la cama de batuda gairebé estesa i fa un recolzament ràpid i actiu del peu amb escassa utilització del taló. En aquesta fase també intervenen activament la cama lliure, els braços i espatlles com si es tractés d’un moviment de tisores. Cal cuidar que la vista no estigui dirigida a la taula, sinó que el cap estigui lleugerament inclinat cap enrere.
3) Vol: En l’instant en que l’atleta abandona el terra, la trajectòria parabòlica del seu centro de masses ha restat fixada i res pot modificar-la. Tanmateix, si pot modificar la posició de parts del seu cos. Així, els moviments de braços i cames són importants per mantenir l’equilibri durant aquesta fase i, sobretot, per preparar la següent d’aterratge, on una mala tècnica li pot fer perdre distància de salt.
4) Aterratge: L’objectiu de l’aterratge és permetre utilitzar la paràbola teòrica de vol el més completament possible. Per assolir això, els peus han de situar-se a una bona distància horitzontal dels malucs i permetre que el centre de masses (o malucs) estigui el més baix possible a l’ inici del contacte de l’atleta amb la sorra. Hi ha una infinitat de possibilitats de posició d’aterratge, però, la més òptima es aquella que presenta els malucs completament flexionats, el tronc ben inclinat cap endavant sobre las cames i els braços estesos braços per darrera del tronc. Immediatament després del contacte amb la sorra, l’atleta ha de flexionar els genolls i portar la pelvis cap endavant. D’aquesta forma, el tronc s’estén lleugerament i permetent a ambdós braços oscil•lar cap endavant. La majoria de saltadors acaben en la sorra de costat per tal d’evitar la reducció de la distància de salt que representaria caure cap enrere.

3. LES CURSES AMB TANQUES

Són curses que comencen i acaben igual que les de velocitat, però amb la dificultat afegida d’haver de superar diverses  tanques durant el recorregut. Has de saber que les curses amb tanques no es corren fent una successió de salts sinó que són curses on es fan gambades modificades per tal de passar per damunt de la tanca i no botar-la. Es tracta de perdre la menor quantitat de temps possible al passar la tanca.
Depenent del moment de la temporada i de si la categoria és masculina o femenina , les distàncies canvien, igual que l'altura d'aquestes .
• Pista exterior: categoria masculina 110mv ; per categoria femenina 100mv i 400mv .
• Pista coberta: per a ambdues categories 60mv .

Fases del pas de tanques.
Com en les proves de velocitat, es realitza una sortida baixa. Pel que fa a la tècnica, per passar la tanca hem de seguir les següents fases:

• Atac: La cama endarrerida va cap endavant i amunt de la tanca , amb una flexió del tronc cap endavant , el braç contrari a la cama que ataca s'acosta a ella, mentre que l'altre braç es manté proper al cos.
• Franqueig: En perdre el contacte amb el terra , s'estén la cama d'atac, mantenint el cos flexionat , la cama que passa després o d'impuls gira per passar. La cama i el peu es fiquen paral•lels a la tanca per evitar xocar amb aquesta.
• Contacte a terra: El peu de la cama d'atac es recolza en el sòl , s'estén el tronc i la cama endarrerida va endavant per continuar la cursa.

És preferible atacar la tanca des de lluny i recolzar el peu d’atac a terra el més aviat possible, per recuperar el ritme de carrera entre tanca i tanca.

Pel que fa al reglament, recorda que l’atleta no pot tirar les tanques de manera voluntària perquè seria desqualificat. El fet de fer caure una tanca involuntàriament no té cap sanció, doncs ja suposa una perduda de temps en si mateix.

2. ELS RELLEUS

Els relleus, que normalment es celebren com a última prova al programa d’una competició, són una disciplina per equips dins d’un esport eminentment individual com és l’Atletisme.

Les curses de relleus són proves per equips de quatre components en què un corredor recorre una distància determinada, després passa al següent corredor un tub rígid anomenat testimoni i així successivament fins que es completa la distància de la cursa; tot això el més ràpid possible.
Hi ha dos tipus de Relleu:
• Relleu curt: 4 x 100 metres. Cada corredor o rellevista córrer una distància de 100m.
• Relleu llarg: 4 x 400 metres. Cada corredor o rellevista córrer una volta sencera a l’estadi.

Técnica de transmissió del testimoni.
Les proves de relleus han evolucionat molt al llarg dels anys, sent la major evolució en la tècnica de transmissió ja que la importància del canvi de testimoni és molt significativa.
En la sessió 1 treballarem diferents tècniques de lliurament del testimoni depenent de la distància que vulguem recórrer.

• Canvi de front: l’atleta receptor rep el testimoni girat i mirant a l’atleta portador. El portador porta el testimoni vertical i el receptor s’ho treu amb un gest envoltant de la mà. Aquesta tècnica es segueix utilitzant actualment per alguns equips per al relleu 4 x 400 m.

• Canvi de baix - a dalt (tècnica francesa): Aquesta tècnica
obliga al receptor a col•locar el braç estès cap a enrere sense rigidesa, a l’altura aproximada dels malucs, amb el palmell mirant en la direcció contrària i els dits units apuntant al terra, amb el polze separat formant així una V invertida. La part anterior del testimoni ha de ser introduïda pel portador en aquesta V mitjançant una acció ràpida i ascendent. L’avantatge que té aquesta tècnica és que els moviments són més naturals, però la major proximitat entre els dos atletes i la presa no utilitzable en el següent canvi són els seus inconvenients. S'utilitza per al relleu 4x100m.

Posada en acció.
Primer atleta: 
Tant en el relleu curt com en el llarg, el primer rellevista ha de sortir obligatòriament des de tacs però hauran de subjectar el testimoni al mateix temps. Per això, la mà portadora ha d’adoptar una de les col•locacions de la següent imatge.

Segon, tercer i quart atletes: 
La posició d’espera i la forma d’executar la posada en marxa és diferent a la sortida des dels tacs.
a) En el 4 x 400 m, els atletes esperen al portador a l’interior de la zona, en posició dempeus amb el cos girat cap a l’esquerra, per protegir el canvi amb el cos i moure’s amb agilitat fins a la corda quan altres equips ja han efectuat el canvi. El receptor sincronitza la seva velocitat de sortida amb la velocitat d’arribada del portador, començant la carrera en arribar aquest a uns 4m i el canvi ha de produir-se abans de superar 10 m. Els equips ben conjuntats poden fer el canvi sense tornar la vista enrere; aquest sistema té l’avantatge de poder observar la situació de la pista per davant (molt important quan no es té la primera posició) i evitar contactes, sempre perjudicials, amb altres atletes.

b) En el 4 x 100 m, els atletes han d’adoptar una posició capaç de vèncer la inèrcia, tan aviat com el portador arribi a una referència establerta. Per a això es col•loquen en la prezona mirant cap a enrere per la dreta o l’esquerra, depenent de si es corre en corba o en recta. El receptor pot realitzar dos tipus de sortida per encadenar bé els primers recolzaments i generar l’acceleració suficient. L’objectiu és aconseguir que el testimoni perdi la mínima velocitat durant el lliurament i la recepció del mateix. Per a això l’atleta receptor procurarà agafar el testimoni a la màxima velocitat sense que aquesta sigui superior a la del portador, per així permetre ser atrapat.

1. L'ATLETISME

Sabies que l’atletisme és l’esport més antic de la història? I que és l’esport principal dels Jocs Olímpics?

Córrer, saltar i llançar són les activitats bàsiques de l’atletisme i aquestes han estat sempre presents als jocs, rituals i celebracions de totes les civilitzacions. No obstant això, podem considerar que els jocs celebrats en algunes ciutats de l’antiga Grècia, com Olímpia, són els precursors de l’atletisme modern, ja que, en aquests es va inspirar el baró Pierre de Coubertain per a crear els moderns Jocs Olímpics que es celebren des de 1896 (Atenes).

L’atletisme  és un esport molt complet que combina diferents disciplines. D’aquesta manera podràs triar entre córrer, saltar, fer llançaments o combinar-ho tot a la vegada en proves com el decatló o l’heptatló. Tot i que bàsicament és un esport individual, també hi ha proves en equip, com per exemple els relleus.

L`atletisme es practica en un estadi format per una pista ovalada de 400 metres de corda que s’utilitza per fer les curses. Té una zona reservada per els salts i els llançaments. També, es pot practicar a la pista coberta (corda de 200m) o al camp i ciutats (marató, curses populars, cros).

En el món de l'atletisme hi ha diverses proves competitives, les quals es divideixen en tres grans grups.

Al llarg d’aquesta unitat realitzarem diferents proves atlètiques que ens ajudaran a millorar la nostra agilitat, ja que haurem de realitzar exercicis variats de córrer, saltar i llançar de forma controlada i amb rapidesa.